comunicant

Que Leo Messi és indiscutiblement el millor jugador del món és evident. Ho és perquè la FIFA li ha donat dues Pilotes d’Or que ho acrediten, i si tot va bé, el mes que ve rebrà la tercera consecutiva. És el millor i per tant se l’ha de tractar com a tal. Els èxits del Barça van estretament lligats amb els de l’argentí. S’ha convertit en l’autèntic cavall de batallà del Barça de Guardiola. Tot gira al seu voltant. Tot és gràcies a ell, però segur que hi ha algú que pensa tot el contrari.

La figura de l’astre argentí ha brillat per sobre de la resta. Fins i tot, una mica més que la de Xavi i Iniesta (per mi, els altres dos artífexs de l’èxit blaugrana). No només ha brillat per sobre de la resta, sinó que fins i tot ha apagat la llum d’estrelles que venien a can Barça amb l’etiqueta de crack mundial com ara Henry, Ibrahimovic, Eto’o i fins i tot, David Villa. Què en pensen de Messi? Probablement pensen que per culpa seva, el seu pas pel Barça, exceptuant Eto’o i potser David Villa, serà més discret del que s’havien imaginat.

Sí, Messi és el culpable de les seves frustracions. Bé, Messi i Guardiola, quan va decidir convertir a l’argentí en el que ara s’anomena fals nou. Ibra, Eto’o o Villa de fals nou, no en tenen res. Tot al contrari. Però per què no acaben d’encaixar al sistema de Guardiola? Per culpa de Messi.

El 10 blaugrana és tant bo, que fa dolents als altres. Posa el llistó tant amunt, que impossibilita a la resta de mortals arribar al seu nivell. És tan clau ara mateix en l’engranatge del Barça, que qualsevol peça que s’hi vulgui assemblar o fins i tot superar, grinyola fins que s’acaba oxidant. Messi s’ha reconvertit. Ha passat de ser un jugador de banda, amb capacitat per desbordar i fer diagonals cap a la porteria contraria, a ser un jugador total. Un atacant del futur i del present. Un jugador que combina, que encara, que xuta, que defensa, que s’entén amb els que parlen el seu mateix idioma. Que marca, que decideix i que lidera. Un jugador que amb 4 anys ha canviat la seva manera de jugar, i que cada any se supera. On està el seu sostre? Ningú ho sap, i els culers n’estem molt orgullosos. Gràcies Messi, gràcies Pep.

Ahir, sopant amb cinc grans amics, vaig agafar una idea (que va sortir sense massa sentit de la boca d’un d’ells) per escriure aquestes quatre ratlles. La competició s’ha acabat. S’ha demostrat que som els millors, i ara ens toca preparar-nos per la propera temporada, que serà molt i molt dura. Diuen que el segon any de Mourinho, és el bo. El primer no ha estat gens malament. Haurem d’estar “al loro”!

Faig servir aquesta més que coneguda expressió de l’expresident del Barça, Joan Laporta, perquè aquest post va dedicat a ell i a una figura que sempre estarà estretament lligada la seva persona. Em refereixo a Ronaldinho Gaúcho.

Els dos van arribar en una època molt fosca del barcelonisme. Un club i un equip totalment a la deriva. Ensorrat, sense cap líder, ni al camp ni a la banqueta. El primer que va fer Laporta va ser fitxar a Frank Rijkaard. Fins aleshores, el seu currículum deixava molt que desitjar. Primera aposta. El temps va confirmar que va ser guanyadora. Ja hi havia líder a la banqueta, però en faltava un que ho fes al camp. Va arribar Ronaldinho, i amb ell el club i l’equip van començar a veure la llum. La seva carta de presentació va ser espectacular. A la nit del gaspatxo contra el Sevilla, va agafar la pilota al mig del camp, i la va acabar enviant a l’escaire de la porteria rival. “Hola culerada. Sóc Ronaldinho Gaúcho. Recordeu el meu nom”.

Poc a poc, el club, amb un model jove, engrescador, fresc i amb professionals altament preparats i disposats a “donar els millors anys de la nostra vida al Barça”, es va anar encarrilant. Arribaven bons jugadors al Camp Nou. Per citar-ne dos de clau, Deco i Eto’o. Juntament amb Ronie, van fer que el Barça, aconseguís dues lligues i la segona Champions de la història.

L’autocomplaença va fer que l’equip deixés de ser competitiu. Rijkaard tenia la màniga molt ampla i els jugadors ja no li tenien respecte. Encara amb Laporta al capdavant, va arribar una nova etapa. El que podríem anomenar “L’ETAPA”. Guardiola ho tenia clar. Ni Ronie, ni Deco ni Eto’o. Aquest últim va aguantar, però els altres dos van començar el seu declivi professional lluny del Camp Nou.

A partir d’aquí, la memòria ens permet tirar enrere i veure i degustar l’èxit de l’equip de Guardiola. Però som conscients d’on venim? És cert que la darrera etapa de Laporta va ser sonada. Els excessos en tots els sentits el van condemnar, però li hem d’estar eternament agraïts. Potser aquesta opinió algú no la compartirà. És igual, d’això es tracta. Però m’agradaria que, tal i com va dir ahir un amic meu, cada cop que es parli de Ronaldinho i de Jan Laporta es faci amb respecte. En el seu moment, van fer molt pel Barça. Ara els toca gaudir de la vida d’una altra manera. I hi tenen tot el dret del món.

Per concloure la temporada, us deixo amb un vídeo que recull els millors gols de la temporada. Realment n’hi ha d’espectaculars! M’encanta!

Recordo anys enrere que quan acabava la temporada de futbol, començava un ball de noms de futuribles jugadors pel Barça. Apareixien noms, molts d’ells de mítics com el porter del Racing Ceballos, Javier Zanetti, Ginolà, Djorkaeff o Rui Costa. Es podria fer una llista inacabable. Són jugadors que sempre han estat relacionats amb el Barça però que mai han concretat el seu fitxatge pel club blaugrana. Recordo que cada matí comprava el diari per saber quin era el jugador que estava més a prop de firmar i fins i tot si apareixia un nou crack que s’havia de seguir amb atenció. Ara els temps han canviat. Fa tres anys que arrosseguem el nom de Cesc Fàbregas i aquest any ha aparegut el del xilè Alexis Sánchez com el gran crack que no podem deixar escapar. No dubto que els dos són uns excel·lents jugadors. M’atreveixo a dir que Cesc sí que ho és. Alexis, de moment no ha demostrat res, però tot apunta que és una bona perla.

El motiu d’aquest escrit no és el de valorar o jutjar el fitxatges que farà el Barça. No vull jugar a ser director tècnic (tot i que és un càrrec que no em faria res desenvolupar, juntament amb el de Director de Relacions Institucionals). El que vull remarcar és que s’està perdent la il·lusió pels nous fitxatges. És cert que en el mercat no hi ha tants bons jugadors. Els millors els tenim nosaltres, i això abans no passava. Però juraria que els noms de Cesc i Alexis no acaben d’il·lusionar a la culerada. Potser no cal il·lusionar-la. L’equip té els deures fets, però els que ens agrada el futbol sempre volen veure cares noves a l’equip. Cares que il·lusionin i ara mateix no ens està passant.  Tot i així, m’atreviria a dir que la directiva de Sandro Rosell té alguna carta amagada. El clàssic “tapado”. No els agraden els fitxatges telegrafiats. Ja va passar amb Adriano l’any passat. No havia a sortit a cap aposta i al final es va concretar molt ràpidament. Tinc ganes de descobrir els tapats i que es comencin a fer les fotos de rigor davant l’escut de les oficines del club. Això voldrà dir que està al sac i ben lligat.